.png)
HIPÒLITA ROIS DE LIORI
BIOGRAFIA
Hipòlita Rois de Liori, també coneguda com La trista comtessa de Palamós, va ser una altre de les pioneres del feminisme en l’època medieval, és per això que és subjecte del nostre estudi. Roís de Liori va ser una noble escriptora valenciana nascuda en 1479 i va morir en 1546.
Les primeres notícies que en tenim d'ella estan recollides en el testament del seu pare, Joan Roís de Liori l'any 1489. A partir del seu casament amb el governador de Catalunya, Lluís de Requesens i Joan de Soler inicia el seu epistolari que perdurarà fins a la seva mort i del qual s'han conservat 870 cartes, entre les quals 89 són escrites per Hipòlita a familiars i amics. Aquest epistolari ens permet reconstruir la vida d’Hipòlita i també la de la dona del S. XVI.
Amb el seu marit té dos fills, Gaspar el qual mor tot sent infant i Estefania de Requesens. És a partir de la mort de Lluis de Requesens i Joan de Soler, quan Hipòlita s’apropiarà del títol de «Comtessa de Palamós», i signarà les seves cartes com «La trista comtessa de Palamós».
Hipòlita és una escriptora que representa sens dubte la figura de dona feminista i lluitadora de l'època.
La SEVA OBRA
De l’obra d'Hipòlita, al igual de l'obra d'Estefania de Roís de Liori només en conservem les seves cartes. És a dir, avui dia encara perdura l'epistolari familiar d'entre el qual podem trobar cartes que s'escrivien entre elles.
Una exemplificació clara del llegat d’ Hipòlita Roís de Liori i la seva filla Estefania què en formaven part d’aquest epistolari familiar podrien ser les cartes que recull Eulàlia de Ahumada en L’Epistolari d’Hipòlita Roís de Liori, Comtessa de Palamós (Arxiu del Palau, S. XVI).
[1533], desembre, 12, -València Carta de la comtessa de Palamós a la seva filla Estefania, a Barcelona.
Li explica el seu viatge a València i l’acolliment que ha tingut. Tracta de l’afer de la seva neboda Beatriu Margarit.
Ma filla: En Tortosa trobí una letra vostra, que no·m fou poch descans y consolació, y allí matex vos responguí donant-vos comte de mon discurs fins allí; a on estiguí disapte tot lo dia, axí perquè plogué com perquè me trobí un poch enbarasada de la mia relma y, encara que m’inflave la vora perquè mosèn Jordà no·m dexava despendre res, m’esforsí de partir lo diumenge y de tirar lo camí per exir-ne, y no y [à] agut dia que no aja plogut, però feya·m Déu gràsia que lo que plovia de dia, o les ores que jo era en camí, era sols plovisnar, en les nits descaregava ab gran fúria de manera que no·ns mullàvem sinó les capes, y axí no m’à fet mal ni m’à danyat a la relma.
Abans si·m levava ab algun poch de mal de cap, tantost que era en lo camí me pasava y axí, trobantme millor cada dia, aribí ayr así molt bona, laós a Déu, y tan poch cansada com si no·m fos moguda de Barcelona, quant al treball de la persona, però quant a l’ànsia del meu fillet com si·m fos lunyada dosentes legües. D’él espere ab lo major desig del món saber noves. [...]
Per no tenir més temps, no m’allargue més ni escrich a mon fill. Fasa’m mercè de pendre a aquesta per sua y vós de avisar-me com vos à anat en noembre, que ab desig espere de saber-o; nostre Senyor me fasa gràsia que sia com jo desige, al qual plàcia guardar-vos a tots com jo desige.
És de València, divendres XII.
Vostra mare.